El Molí del Cuc
La història del Molí de Cuc va lligada al vell casalot bastit pel patrici Cuc, que posseïa el títol de Familiar del Sant Ofici, i era titular de capella i sepultura pròpia a l'església parroquial de Sant Miquel. La llegenda que ens ha arribat fins als nostres dies ens diu que el moliner de Cuc, no sabem si fruit del remordiment, s'anà a confesar. Mentre anava descabdellant les seves faltes, deixà anar amb veu petita que a l'hora de tornar tot el blat que li duien a moldre al molí, en abocar el sac a la tramuja, sempre li'n quedava una mica al cul de sac i, és clar, així d'unça en unça anave fent racó.
El rector no es va poder estar de reprendre'l durament, i com que el moliner respostejà que no se'n sabia estar, que els dits se li aturaven i no hi havia manera de fer baixar mai tot el sac, heus aquí que el senyor rector per posar-hi solució li donà un santcrist perquè presidís l'estança del Molí; així, en veure-la cada dia, evitaria l'ànsia de rapinyar el blat dels altres. Els primers dies el moliner tot li anava com oli en un llum, però ben aviat va començar a veure's abocat a la ruïna. Un bon dia, abans de començar la jornada, s'encarà amb el santcrist i li etzibà:
– Mira noi, tu i jo hem de parlar seriosament, ja que d'ençà que segueixo els teus consells, la cosa va per mals averanys i si hem de seguir així, un dels dos haurà de tocar el pirandó, perquè ni el pap podrem omplir. I, com que jo sóc l'estadà més antic, et toca a tu tocar el dos.
Així és que dit i fet, el moliner agafà el santcrist i a la intempèrie el deixà. Des d'aleshores tornà a trampejar tal com ho havia fet sempre i el blat tornà a enganxar-se al cul del sac com tostemps. I és que pots canvia de moliner, però no pas de lladre.