La Font del Canyo

El passeig del Canyo és un dels indrets més bells i preuats de la nostra població, mercès l'ordenació que en féu als anys quaranta l'arquitecte municipal Joaquim M. Masramon. Tot i que avui el coneixem de forma enjardinada, no sempre ha estat així. La placidesa que s'hi respira contrasta amb les malastrugances que en l'antigor hi ocorregueren.

Segons la tradició, en aquells verals hi havia hagut una masia de les més importants de la contrada. Les terres de conreu amb què contava eren molt fèrtils, ja que l'aigua no els mancava gràcies a la font que hi havia vora la casa gran. Als seus estadants se'ls coneixia per la seva supèrbia i gasiveria, no en va eren uns dels pagesos més rics de la comarca, i havien tingut una llarga descendència. Al mercat d'Amer tenien fama de ser dels que volen "sac i peres".

Però, vet aquí que un bon dia un diable disfressat de rodamón s'atansà a la casa i els demanà si podien fer-li caritat. La mestressa l'endegà escales avall. El rodamón demanà de poder beure de la font, però, amb la nova negativa de la mestressa, que li replicà que l'aigua la necessitaven (tot i el doll que en baixava), llançà una maledicció que féu que de cop i volta la font s'assequés.

Les terres es tornaren ermes i l'opulència de la casa va començar a decaure fins a desaparèixer. Va ser llavors quan la font va tornar a rajar i, fins i tot, calgué fer dos brolls més a causa de la intensitat amb què sortia l'aigua. D'altra banda, en les terres circumdants tornà a créixer una abundosa i exuberant vegetació. Però encara avui dia sembla que la maledicció duri, ja que l'aigua dels tres dolls continua no sent potable.