La protecció de la Verge del Remei: Guerra i pesta

La patrona d'Anglès és la Verge del Remei i, com a tal, protegeix els anglesencs dels infortunis. Sovint és invocada pels fidels per demanar-li la gràcia del remei en tota mena de malalties i dolors.

Temps enrere es donà la circumstància que els anglesencs hagueren de retre gratitud a la patrona quan salvà el poble del pillatge dels francesos. Segons la tradició, pels volts de la segona meitat del segle XVII, en una de les nombroses invasions dels francesos, tots els pobles veïns havien patit el pillatge i el saqueig de vitualles al pas de les tropes. En tocar-li el torn a Anglès, els vilatans, sota l'aixopluc de les defenses de l'antic castell, pogueren repel·lir l'agressió. Les tropes franceses, enutjades, anant de camí cap a Olot volgueren revenjar-se. Per tal d'agafar per sorpresa als vilatans i que els sentinelles del castell no avisessin de la seva arribada al poble, a l'alçada del pla de Trullàs, pujaren Ter amunt fins a Sant Julià. De sobte, una espessa boira embolcallà tota la vila i la feu del tot invisible. Els invasors no s'adonaren que passaven de llarg fins ben arribat al Pasteral. Llavors el comandant de les tropes preguntà quin patró tenien aquells vilatans i exclamà en saber que era la Verge del Remei: "Doncs que la conservin i la venerin, perquè avui els ha guarit d'un perill molt greu".

En agraïment, el poble oferí ofrena a la Verge d'unes claus de finíssim argent com a símbol de la seva protecció. Unes claus que, malgrat la destrucció de l'antiga imatge (el 20 de juliol de 1936), avui encara pengen del braç dret de la nova imatge.

Però si de la guerra ens lliurà, també ho feu de la pesta. Mn. Lluís Constans explica que el 1653 la pesta assolava molts pobles de Catalunya. Els habitants d'Anglès, davant aquests infortunis i tement que la pesta arribés a les nostres contrades, s'adreçaren en solemnes pregàries a la Verge del Remei, la qual els deslliurà d'aquest infortuni. No ho passaren tan bé els nostres veïns cellerencs, als quals la pesta assotà en tota la seva cruesa. En agraïment els vilatans encarregaren a l'argenter gironí Joan Francesc una llàntia d'argent que encara avui crema; i, si no, que li ho diguin, a aquell descregut soldat francès, que hi volgué encendre el seu caliquenyo i a cada volta que ho provava, la flama s'apagava per tornar-se a encendre quan se n'allunyava.